Comencem les classes!

[aquesta actualització estava escrita per a publicar a inicis de setmana però la connexió no ha funcionat bé fins ara]

Després d’una setmana d’adaptació a Aldeas coneixent als nens i nenes, organitzant-nos i preparant-ho tot “esplèndidament”, per fi, avui, hem començat les classes. Entre la por i el nerviosisme del primer dia per veure com aniria la jornada i com respondrien els nostres nous alumnes, a les nou ens hem dirigit a les aules per repartir els grups. Quin caos, nens amunt, nens avall, semblava que anaven sortint de sota les pedres, ... Però al final, el resultat ha estat primer dia superat, alguns de nosaltres amb més afonia i suor que altres, i grups ben repartits, amb noms nous de classe i a punt ja demà per entrar en matèria a tope!

I com avui ja prevèiem que seria un dia molt dur i estressant, per si les mosques, el cap de setmana vam marxar d’excursió a relaxar-nos una mica a Evinayong, que traduït del fang, la llengua d’aquí, significa “enveja de les tribus”. És una ciutat maquíssima molt a prop de la selva. Allà ens van allotjar molt amablement a casa d’un amic de la Caro, El Jose Tomás, vam rebre classes particulars de ball i vam viure l’autèntica festa africana.

Però el millor de tot va ser el revitalitzant bany al riu Djibloho. Submergir-se en aquestes aigües envoltats de selva per tots els costats no té preu!

Uix, que se m’oblidava, divendres vam tenir el privilegi d’assistir a una autèntica boda africana que van celebrar a la nostra sala polivalent i a la que vam ser convidats. La majoria de nosaltres, ben guapos i guapes tal i com ho requeria l’ocasió, allà estàvem impressionats sentint cridar “al·leluies” i sermons curiosos. Els “blanquitos “ estàvem impressionats fins que al cap d’una hora d’estar de peu vam sospitar que la cosa anava para llarg i vam marxar. Més de quatre hores va durar la boda!!!

I com no tot són alegries, des d’aquí enviem al Colo una abraçada molt gran i molts ànims perquè ha tingut problemes a l’aeroport i no l’han deixat volar. Esperem que es pugui arreglar ràpid i et veiem aparèixer aviat entrant carregadíssim per la porta d’Aldeas!

I per acabar ens despedirem com els nens d’aquí ens han ensenyat: CHIACHIDICHIOS!!

DIMARTS

Dimarts 12 juliol 2011

Per fi ha arribat la segona tanda de cooperants: En Damián, la Núria, l'Anna, en Marc i la Paula.Després d'una llarga gimcana de vol en vol i aeroport en aeroport estem tots junts Aldeas! També hem tingut dos viatges paral·lels com en la primera tanda (tot i que no tan accidentats): per una banda, el Damián va haver de viatjar sol fins a Malabo -tot facturant una maleta plena d'elements tan indispensables com els medicaments i la mosquitera, i perdent-la posteriorment-. Un cop arribat a Malabo, es va retrobar amb el nostre estimat Salomon, que el va allotjar a casa seva i li va mostrar un bocí de l'autèntica vida guineana.

Mentrestant a Barcelona, la resta començava a pujar a l'avió direcció Casablanca. Com no, també van tenir problemes amb els equipatges, però gràcies a la tossuderia de la Nuria (que va insistir en solucionar el problema fins al punt de fer arribar al representant de la companyia aèrea per arreglar-nos el tema) vam arribar a temps i sense perdre cap maleta a Casablanca. Allà van passar set hores de jocs amb cartes, arrossos amb pollastre, grabacions de vídeo en plan motivat, i intercanvis de les primeres paraules amb els guineans.

RECOMANACIONS PER ALS COOPERANTS QUE ENCARA NO HEU VINGUT:


-Que no us venguin la moto, que us diran que només podeu embarcar 5 kg, però insistiu que a la pàgina web diu que són 10 kg, que sou cooperants, que és tot super imprescindible, passeu d'ells si no baixen del burro i presenteu-vos a la porta d'embarcar amb la maleta tal qual
-Els que viatgeu amb Air France us perdran la maleta sí o sí
-A l'aeroport de Malabo es poden canviar euros per francs i si us heu d'esperar molta estona al pis de dalt hi ha una cafeteria amb sofàs super cómodes on podreu recuperar les hores de son perdudes fins que us surti el vol

Finalment i després de més de 24h d'avió pujant i baixant, els primers deu cooperants del projecte 2011 ja s'han reunit, han conegut als nens els que no ho havien fet i han anat a prendre la primera cerveseta (atenció! en Damián l'ha tastat per primer cop en la seva vida! -i creiem fermament que no serà l'últim...-).

El bohemio

Ja som a Bata (gràcies Caro per recollir-nos a l’aeroport) després de dos dies a Malabo que han marcat un bon inici ple de gent súper maca que hem anat coneixent. El Salomón, ja íntim de l’associació que ens va acollir a casa, l’Agustín, un taxista cosí d’una de les treballadores de SOS Bata, la Tía Tata, una guineana que vam conèixer a un bar que havia viscut a Alacant durant una temporada, i el Miguel Ángel, algú que segur quedarà marcat en les nostres ments per molt de temps, si no per sempre.

L’actualització d’avuí no podem dedicar-la a una altra persona que el Miguel Ángel, un altre regal d’aquest país que ens va fer viure una nit màgica tot asseguts en la típica terrassa guineana d’un bar, en una taula de plàstic, asseguts en cadires de càmping, prenent unes Castel. No calia res més, ell va posar la resta.

El Miguel Ángel és un noi guineà de 31 anys que va estar vivint a Madrid dels 7 als 30 anys i que va decidir tornar per viure el canvi que està vivint el seu país natal; “patriotisme”, li deia ell. Estàvem asseguts al bar prenent unes cerveses i es va apropar a explicar-nos la seva vida i compartir una mica de sí mateix amb nosaltres. Algú en algun moment va poder pensar que era un borratxo avorrit amb ganes de molestar, una altra ànima perduda… però tot el contrari, després de compartir prop de 4 hores amb ell al bar va semblar que les ànimes perdudes érem nosaltres fins aquell moment. Aquell intercanvi d’impressions, aquella experiència, aquella manera de ser i de veure i viure la vida que va voler compartir amb nosaltres, ens va acabar deixant trencats, sense paraules, amb els ulls plorosos però amb un gran somriure.

No hi ha res com que aparegui una persona per agrair-te la teva tasca inclús abans de començar-la. Què hi pot haver més motivant? Un noi local, d’aquells dels quals hem hagut de sentir tants comentaris sobre la seva inferioritat, la seva falta de cultura, la perillositat d’estar sols en una ciutat de l’Àfrica central on no coneixem res ni ningú, per la nit, a una terrassa d’un bar d’un carrer sense nom. Aquell noi al qual no esperàvem però que ens va donar una lliçó de la vida, una més. I és que aquí, al continent pobre del sud del mediterrani de moment només hem trobat persones encantadores que ens han ofert casa seva i molt més. Aquella gent de la que havíem de tenir por i desconfiança, ens han demostrat que realment un altre món és possible, que hi ha persones que actuen sense interessos, que només volen que et sentis bé al seu país. Ens han demostrat que a Europa tenim molt per aprendre, de l’Àfrica.

Després de donar tota una lliçó de cultura, parlant de música, cinema, lectura, poesia i política (fins i tot estava al dia de les mobilitzacions del 15M), ens va donar una lliçó de vida, de principis, i una motivació brutal de cara a començar el casal d’aquest any.

No sabem si algun dia el tornarem a trobar, però les reflexions del Miguel Ángel sobre les diferències del món, de les cultures, de les possibilitats i necessitats d’ajudar als del nostre voltant, proper o llunyà, van ser la millor manera de començar aquesta experiència i aquest canvi que, inevitablement, provocarà la nostra estança a Guinea Equatorial en la nostra manera de ser.

L’Àfrica enganxa; ens ho havien advertit i en tan sols dos dies ja veiem que el que ens espera és molt més gran del que podíem imaginar. Encara que tornéssim demà, el viatge ja ha valgut la pena.

PD: Hem recuperat les maletes.
PD2: portem dos dies intentant penjar aquesta actualització, l'internet aquí és un luxe que sovint no funciona. Ara mateix estem esperant al segon torn, que ja han arribat en avió a Bata i la Caro els ha anat a buscar en cotxe. Demà comencem a funcionar :)

Viatges paral·lels

El primer torn de cooperants viatgers estava dividit en dues expedicions: AirFrance (els matinadors que sortien a les 7 del matí) i RoyalAirMaroc (els de migdia). Cadascú amb una ruta diferent, ens haviem de reunir el matí següent a l'aeroport de Malabo per viatjar junts cap a Bata.

Els matinadors d'AirFrance van superar els nervis de la sortida al Prat per centrar-se en la gimcana que els esperava a París. Canviar de vol en menys d'una hora, d'una terminal a l'altre. Corredisses per l'aeroport, Raúl amb el cinturó a una mà i amb l'altre aguantant-se els pantalons que li queien, convèncer a les hosteses que els deixessin saltar les cues... i quan semblava que ho havien aconseguit, 5 minuts abans de la sortida del vol, resulta que ja els havien cancelat els bitllets perquè pensaven que no arribaven!!! Al final han aconseguit arreglar-ho i entrar a l'avió aguantant les mirades poc simpàtiques dels viatgers que han vist retrassat el seu vol... tot i que les maletes no han corregut la mateixa sort (això ja entrava dins els plans... d'alguns).

Mentre uns corrien per l'aeroport Charles De Gaulle els companys de l'expedició RoyalAirMaroc pujaven tranquilament al seu vol al ritme de música àrab amb destí a Casablanca, la primera parada. Llargues cues d'espera al control de passaports per relaxar-se una estona a la gespa marroquí per unes hores... unes quantes hores d'espera... i després cap a Malabo amb una altra parada tècnica a Libreville (sí, primer baixar cap a Gabón per tornar a pujar...).

Els plans deien que mentrestant els companys de l'expedició AirFrance haurien comprat els bitllets de Malabo a Bata però en pocs minuts es van adonar compte d'una màxima guineana: Aquí no hi ha plans, mai saps el que pot passar ni quina és la propera anècdota que et depara el destí :) per això ens agrada aquest país no? Guinea és diferent.

De moment, el Salomón ens ha acollit a casa i hem aconseguit vols gràcies a un contacte (per variar, els contactes sempre ajuden) per volar cap a Bata demà al vespre. Hem aprofitat el dia per donar uns tombs per la capital, veure el mercat, prendre un café amb llet (condensada o en pols, el clàssic de l'any passat), ens hem preparat un dinar de "migas" (aviat penjarem fotos, avuí les condicions no ens ho permeten) i inclús hem tingut temps de començar a planificar les graelles de torns del casal mentre dos de nosaltres anaven a l'aeroport a reclamar les maletes... una feina senzilla no? Aquí no. A meitat de camí la carretera tallada perquè havia de passar "el gran jefe", potser en uns minuts, potser en unes hores, potser qui sap... demà? Ja ho hem dit, a Guinea no es pot planificar. Mitja volta i cap al bar, a testar una Castel de les que ens van recomanar els antics cooperants.

Ara mateix estem al Centre Cultural Francés de Malabo (sí, aquí tenen wifi gratis :D) gaudint d'un espectacle de dança i música de la mà dels xavals del barri. Impressionant com es mouen aquests nois, com sempre, QUINA ENVEJA!

Disculpes de part de tots els que no ens hem comunicat amb la família... hem tingut algun problema amb els telèfons i sembla que els SMS no arribaven. Seguirem actualitzant quan siguem a Bata!! Si tot va bé... demà; però aquí mai se sap :)

CAP A GUINEA!!

Hola a tots!

Feia molt que no actualizàvem el blog, però que ho tornem a fer és una molt bona senyal: el divendres surt el primer torn de cooperants cap a Guinea!

Els primers en marxar són: Raúl, Berta, Cèlia, Dani i Marta.

Aquest any som 18 els cooperants que viatjarem i voliem donar-vos les gràcies a tots els que vau fer donacions de material, jocs, llibres, roba... Tenim un munt!!

Us passem una foto del segon finde de cooperants que vam fer a Cervelló.

A reveure,

[Ells] Educació, Lleure i Salut