El bohemio

Ja som a Bata (gràcies Caro per recollir-nos a l’aeroport) després de dos dies a Malabo que han marcat un bon inici ple de gent súper maca que hem anat coneixent. El Salomón, ja íntim de l’associació que ens va acollir a casa, l’Agustín, un taxista cosí d’una de les treballadores de SOS Bata, la Tía Tata, una guineana que vam conèixer a un bar que havia viscut a Alacant durant una temporada, i el Miguel Ángel, algú que segur quedarà marcat en les nostres ments per molt de temps, si no per sempre.

L’actualització d’avuí no podem dedicar-la a una altra persona que el Miguel Ángel, un altre regal d’aquest país que ens va fer viure una nit màgica tot asseguts en la típica terrassa guineana d’un bar, en una taula de plàstic, asseguts en cadires de càmping, prenent unes Castel. No calia res més, ell va posar la resta.

El Miguel Ángel és un noi guineà de 31 anys que va estar vivint a Madrid dels 7 als 30 anys i que va decidir tornar per viure el canvi que està vivint el seu país natal; “patriotisme”, li deia ell. Estàvem asseguts al bar prenent unes cerveses i es va apropar a explicar-nos la seva vida i compartir una mica de sí mateix amb nosaltres. Algú en algun moment va poder pensar que era un borratxo avorrit amb ganes de molestar, una altra ànima perduda… però tot el contrari, després de compartir prop de 4 hores amb ell al bar va semblar que les ànimes perdudes érem nosaltres fins aquell moment. Aquell intercanvi d’impressions, aquella experiència, aquella manera de ser i de veure i viure la vida que va voler compartir amb nosaltres, ens va acabar deixant trencats, sense paraules, amb els ulls plorosos però amb un gran somriure.

No hi ha res com que aparegui una persona per agrair-te la teva tasca inclús abans de començar-la. Què hi pot haver més motivant? Un noi local, d’aquells dels quals hem hagut de sentir tants comentaris sobre la seva inferioritat, la seva falta de cultura, la perillositat d’estar sols en una ciutat de l’Àfrica central on no coneixem res ni ningú, per la nit, a una terrassa d’un bar d’un carrer sense nom. Aquell noi al qual no esperàvem però que ens va donar una lliçó de la vida, una més. I és que aquí, al continent pobre del sud del mediterrani de moment només hem trobat persones encantadores que ens han ofert casa seva i molt més. Aquella gent de la que havíem de tenir por i desconfiança, ens han demostrat que realment un altre món és possible, que hi ha persones que actuen sense interessos, que només volen que et sentis bé al seu país. Ens han demostrat que a Europa tenim molt per aprendre, de l’Àfrica.

Després de donar tota una lliçó de cultura, parlant de música, cinema, lectura, poesia i política (fins i tot estava al dia de les mobilitzacions del 15M), ens va donar una lliçó de vida, de principis, i una motivació brutal de cara a començar el casal d’aquest any.

No sabem si algun dia el tornarem a trobar, però les reflexions del Miguel Ángel sobre les diferències del món, de les cultures, de les possibilitats i necessitats d’ajudar als del nostre voltant, proper o llunyà, van ser la millor manera de començar aquesta experiència i aquest canvi que, inevitablement, provocarà la nostra estança a Guinea Equatorial en la nostra manera de ser.

L’Àfrica enganxa; ens ho havien advertit i en tan sols dos dies ja veiem que el que ens espera és molt més gran del que podíem imaginar. Encara que tornéssim demà, el viatge ja ha valgut la pena.

PD: Hem recuperat les maletes.
PD2: portem dos dies intentant penjar aquesta actualització, l'internet aquí és un luxe que sovint no funciona. Ara mateix estem esperant al segon torn, que ja han arribat en avió a Bata i la Caro els ha anat a buscar en cotxe. Demà comencem a funcionar :)